S’ha acabat

 

 

[@more@]

 

Amb aquesta cançó vaig començar el bloc i amb aquesta cançó tanco el bloc.

Moltes gràcies a tots, no tornaré a escriure a Sota una estrella.

Sobren les paraules, en podria dir moltes però m'en deixaria alguna d'important.

Que la sort us acompanyi.

 



11s comentaris

El món sense mi (per un moment)

 Per un dels moments en els que penso més del que ho hauria de fer he vist… L'àvia sense la il.lusió de veure'm entrar cada divendres amb la gran bossa blava que sempre portava rere l'espatlla i no he trobat el seu somriure…El Barça perdent partits i guanyant cada x anys algun títol important, però faltaria jo i el meu caliquenyo en el seient de la tercera graderia en partits poc trascendentals perquè sinó el meu cor no aguanta…El meu correu de la Uoc ple, els meus escrits avorrits sense les monotonia de les meves paraules, el buit del piano sense les meves mans acariciant-lo, la falta d'ampolles d'aigua totes ben ordenades per l'habitació.El sol continuaria sortint, el mar faria anar les ones amunt i avall, els vaixells farien el seu trajecte i els avions també… La nostra cançó sonaria, res no es para perquè jo no hi sigui… Però podria deixar ànimes tristes que amb el temps es referien i llavors recordo les parets del col.legi que em van veure fer gran, recordo el somriure dels qui han marxat i no somriuriuen al veure'm amb ells sense haver lluitat, igonrant que en serà de mi i de la meva vida sé que hi ha una cadira qaue ho ocupat fa més de 2 anys, sé que hi ha persones per les que passo decepercebut i no m'enyorarien ni a mi ni als meus ulls. L'incomprensió de tots aquells que m'ha conegut, dels antics amics que es preguntarien perquè no els vaig demanar ajuda quan els necessitava i remugarien que era ben estrany, als bons amics recordant borratxeres i nits de rialles, recordant moments on la vergonya se m'empassava, moments on tocava el piano i ells callaven, moments en que era jo…L'enyorança dels meus pares preguntant-se perquè guardo en silenci el que em preocupa, he vist jerseis fets per la mare i que mai m'hauria emprovat, he vist els Kleenex al seu lloc omplint-se de pols…Sempre he estat un lluitador i també un covard, però no em queda més, ni que sigui un simple cor el que es senti buit jo puc marxar perquè si… no puc marxar sense cap raó…    [@more@]



Comentaris tancats a El món sense mi (per un moment)

A partir d’ara

Tan sols jo ho sé, tot, tu pots imaginar i imaginaràs cap al pitjor camí, tot és més sencill si… Ara confirmaràs el que t'havien advertit, si hagués estat valent i dir-te a la cara tot el que hi havia, però vas volar més ràpid

[@more@]



2s comentaris

Torno a començar

Guardo les arrels d’on vaig marxar,
cúmuls d’anys, de vida i de camins,
grans dilemes i petites solucions per aclarir, aquells instants que perduren en la ment.

Sovint recordo mirades plenes d’il·lusió
que em transporten tan lluny i tan a prop d’avui
i m’importa tant guardar
aquells records que el temps mai podrà esborrar.

He vençut, he cregut
he tornar al lloc on tot torna a començar.

Camino pels carrers encara humits,
la boira espessa amaga avui el meu destí
i jo intento recuperar aquells camins
que el temps no esborra,
que el temps no podrà destruir.

El vent esborrarà detalls del meu pas,
però no oblidaré on vaig començar.

(Aquesta és part de la meva petita història, vaig marxar de la meva terra per buscar una oportunitat, no m’ha anat tant malament, però enyoro les meves muntanyes, el meu mar, els restaurants… ara que torno per descansar amb la baixa sota el braç necessito que m’aculli per recuperarar-me amb tot allò que em vaig fer tal com sóc.)

 [@more@]

1 comentari

M’han dit “tonto del bote”

Feia tant temps que no recordava aquesta paraula que m'ha costat reaccionar al llegir que anava dirigida a mi. No m’importa que m’ho diguin, sé que sota la meva cara de seriós i innocent hi ha algú que desenvolupa un paper de ser més tímid i més reservat davant de dimonis vestits de persones. El qui realment és tonto del bote crec jo és qui recorda aquesta paraula quan ja n’ha complert més de 30, si amb aquesta edat no saps dir paraules amb més picardia, no anem bé xiquet… Penso que si m’han dit tonto del bote és perquè creuen que no tinc nivell, pot ser? doncs per ser tonto del "bote" tinc bastantes facultats, una ser educat i no contestar a mails de criatures amb barba, i això que jo porto barba i ara mateix bastanta, però quan me l’afaito no em quedo faltat de pensaments, i si insulto ho faig conscientment i perquè ho crec realment. Serà que tot i semblar que no hi sóc acabo aprenent abans que altres? no m’importa, no tinc ganes d’explicar si m’he tret una carrera o deu mil carreres, crec que tinc millor cor que aquestes persones que després de no saber res de tu durant uns mesos t’envien un mail per insultar-te, i a més insultar-te tant mediocrement.Per molt que intenti recordar no sé arribar al dia en què va deixar d’existir la paraula "tonto del bote" al vocabulari dels nens de classe… ni els que repetien ho deien a 6é… i jo vaig fer EGB., o sigui fa uns quants anys… 

[@more@]

3s comentaris

La meva melodia

 

No tardaré en tornar a casa. Tornaré ja amb cicatriu, i crec que a part de la cicatriu que portaré tatuada per a tota la vida, en portaré d’altres. També hi he ficat punts en aquestes cicatrius, tan sols cal dir que no sé en quina casa tornaré… En totes les cases hi ha pols, sobre les meves coses hi deu haver pols, però no hi ha cap part de la pols que em correspongui i em sento estrany, sí, estrany per tenir moltes cases i no tenir-ne cap. Com bé diu una de les lletres de Fito, em queda mitja vida per escriure la melodia de la meva vida, la melodia de la meva vida la vaig fent dia a dia, des del més negre, al més feliç passant pel dia insignificant. No és gens fàcil sentir-se sol, menys ho és quan estàs bé a tot arreu menys a una d’aquestes cases, perquè trobes que la cicatriu que ve de la ferida de molts anys enrere es va despertant i recordes que sempre has estat important però no el més important, quan ha calgut s’han ficat dins la teva vida, quan no han desaparegut i t’acabes trobant sol! Com dir això a uns pares que suposo ho han fet el millor possible. No t’ensenyen a ser pare, no ho dubto, té que ser molt difícil. Diuen que jo sóc difícil, bé pot ser ells em veuen difícil, més difícil ha estat sentir-me algú normal, semblava que jo no pogués tenir-ne la oportunitat. Però quan t’equivoques truquen a la porta i no importa si no sents trucar, entren i et diuen el que pensen. Com no… el que ells diuen va a missa, però de vegades, parlo per mi mateix també, hauríem d’analitzar tot el que diem i tot el que fem… Realment viure no és gens fàcil! Sí senyors i senyores… si nois i noies… Si ens passem més minuts del que tenim per viure pensant en el que no ens agrada deixem escapar la oportunitat de somriure… No sé que serà de mi, ho dubto, sé que al treball em busquen una ubicació, no perdonen que fallés sense tenir en compte tot el que portava carregat a l’esquena, suposo que es veu la gepa però no el perquè de la gepa… és un dir! no sóc geperut. No m’importa que no m’hi vulguin, no és el que més em preocupa, si pogués passar-me la vida tocant i poder tenir-ne per menjar, ho faria i escrivint. Escrivint tot el que veig pel carrer, tot el que veig en un passadís, tot el que observo des del balcó, tot el que em passa pel cap i em trobo al súper mercat… 

No sé que serà de mi, on aniré ni on dormiré, i no em fa sentir millor dir que puc tenir el meu propi cau, és tant trist saber que importes però no formes part de cap petita família, sempre hi ets però no hi ets del tot. I ara ve Nadal, i hi ha tantes famílies que haurien de ser les meves i no ho són… No em cansaré de repetir-ho… Vaig néixer estrellat…

Fa uns dies vaig comentar que potser no tornava a escriure, però aquest bloc és tant important per mi… si algú vol saber com sóc, tan sols cal que llegeixi des del primer article que vaig escriure. Des de llavors ha plogut, han passat moltes coses, n’he superat unes i altres han desaparegut. Però jo sóc així, el que s’equivoca, el que es sent sol sovint, el que no creu en ell, però estic aquí per alguna raó, no sé com ho faré però tinc que creure en mi, no serveix de res tot el que he lluitat fins ara si abandono la lluita, com a bon Català, lluitaré fins al final, sense dubtar que tindré moments difícils, no ho dubto, moments o baixaré la guàrdia, però si jo estic aquí i d’altres no és perquè m’ha toca a mi i aquí tinc que seguir… De què serveixen els laments? És que sempre hem de tirar endavant, sempre… i reconec que se m’ha fet molt dur, moltíssim…

Aquest vídeo m'ha agradat!!! Cuideu-vos i ja ho veieu, no us he abandonat! 

 [@more@]

11s comentaris

Qui sap si és un adéu

Fa un temps em cansava de veure que sempre tothom remugava sobre el mateix tema, sempre em cansava de les coses dels altres, sense tenir en compte que pot ser algunes de les meves actituds també podien molestar. 

Avui sento tenir vidre al cor i no faré cap més comentari al respecte, sí, pot ser sí, em faig la víctima de tot el què m’ha passat, no ho negaré, pot ser fallo en els moments més importants i no sé expressar el que un altre podria fer més fàcilment i callo en la meva defensa. 

Avui no em canso de veure coses dels altres, avui em canso de mi i no sé si dir adéu a tothom o dir-m’ho a mi mateix, no sé res de la vida ara mateix tan sols que pot ser no em mereixo tenir la sort de cara i que he deixat escapar la oportunitat per por a no saber explicar les coses, realment ja m’està bé. 

També ignoro si mai més tornaré a escriure i si ho faré aquí, no sé que faré en 10 minuts, la veritat tinc ganes de desaparèixer del món i sortir volant, no suporto sentir-me així, no tenir valor de dir les coses pel seu nom i quan arriba el moment marxo corrents perquè deixo que el mal s’apoderi de mi, si, podria defensar-me però crec tant sincerament que em mereixo passar-ho malament i no tenir mai res que ho deixo escapar. 

Fa un temps deia que em sentia bona persona, ara no em sento tan sols sé que sobrevisc i em toca tornar a sobreviure ignorant si aquesta vegada tindré força per tirar endavant, les il.lusions i les esperances s’esfumen com el fum acaba marxant de la foguera provocada en cert moment.  

Que la sort us acompanyi i doneu-li records de part meva, 

Atentament,

[@more@]

4s comentaris

Qui sap si és un adéu

[@more@]

Comentaris tancats a Qui sap si és un adéu

Tantes coses a fer…

 

  Hola a tots/es!!

  El wink m'ha demanat que us digui que s'està recuperant i que ben aviat tornarà a escriure per aquí.

  En pocs dies tornarem a gaudir dels seus articles plens de tendresa  i de sensibilitat que ens mostren que encara hi ha persones especials.

  Moltes gràcies de part seva pels vostres comentaris.

  Nona

 

 

[@more@]

Comentaris tancats a Tantes coses a fer…

Tantes coses a fer…

Hola a tots/es!!

  El wink m'ha demanat que us digui que s'està recuperant i que ben aviat tornarà a escriure per aquí.

  Igual que vosaltres estic desitjant que torni amb els seus articles que ens omplen de tendresa i ens arriben a l'ànima.

  Us dóno les gràcies de part seva pels vostres missatges.

  Nona

[@more@]

Comentaris tancats a Tantes coses a fer…